soledat de gel

se'm va quedar
adormit el pensament
en el pur llir
del teu nom
la pedra esdevení sorra
quan la pluja lliurà
la batalla contra el cel
bullia en mi
la certesa de la pèrdua
i de cop la mà al pit
buscant el pàlpit
de la brisa
i tan sols un cor congelat
condemnat
a la soledat del gel
perquè tu no hi eres
i no
ningú portava
notícies teves
cabells del teu present