com a peix a la gàbia

des de la inquietud
de la llet dels meus pits
veig néixer l'albada
mentre el fill que encara
dorm al meu ventre
remuga pompolles de sabó

l'horitzó és calm
dins la llauna de la meva
mirada
apenes sóc persona
dins del paisatge
encara dormo amb els ulls
ben oberts
per si de cas

de sobte l'ombra de l'avenir
abusa de la meva esperança

el riu de llet se seca
els liris dels meus llavis
marceixen la llum del bes
i un núvol de por
dessuca els vells fantasmes

m'assec al límit de la finestra
i emparo el meu sexe que
com a peix a la gàbia
neda en l'aire
ple de reixes