Racó de fe

Tot ha canviat tant
des dels matins rugosos
de l'adolescència
que mirar enrere
no és més que una cortina
foradada de cremades
de cigarreta i crits
d'alegria insomne.

Pensàvem que estimar
era anar amb ulleres
a classe
i escriure poemes
desarranjats en comptes
de menjar a les hores.

Les tardes sovint
es feien eternes
i ningú no savia sortir
del laberint emmurallat
que era la nostra llengua
sense veu.

Deu ser aquest diumenge
de sol estrany que amaga
la pluja que porta a dins
que m'ha fet recordar a mi mateixa
estimant allò que no podia tenir.
En això consistia ser adolescent,
és clar.

Ara, encara que puc, i veig les coses
possibles com la sortida a una vida
tranquila i harmoniosa,
tampoc no tinc gana i menjo a deshora.

Queda un racó de fe
en les profunditats del record,
és per això que continuo
donant de menjar els coloms
quan s'aturen al llindar de la terrassa.

Poca cosa més,
en aquest diumenge de silenci.