martes, 15 de septiembre de 2009

Una ràbia antiga

Hi ha una ràbia antiga
plomejant en l'aire;
és la mateixa que amenaça
amb una pluja desvalotada
i assassina els baixos
de casa meva.

No sé com desfer-me d'ella.
Té vida pròpia.
Clama al cel perquè la bategui.
Em resisteixo mentre escric
aquest poema però ben sé
que guanyarà ella
i la seva ombra serà
el vestit amb que la meva nuesa
es disfressa els dies
en que recordo després de somiar.

Potser si la pogués
cridar fins al final del dia
rebaxaria el punxó
que em fa mal en el fetge.

Potser si m'enfilès a la torre
més alta de la ciutat
i em deixés anar cap al no res
sortiria per ma boca nafrada.

Em queden poques opcions
per aquest part necessari.
Llegir i escriure pensapoaments
en són dues.
Però quan acabo sóc davant d'ella
i us puc ben assegurar que no es cansa
mai de mirar-me als ulls.

Al menys plou i tinc llet d'ametlla
a la nevera per endolçar
allò que sempre ha estat agre.

No hay comentarios: