lunes, 5 de octubre de 2009

La missatgera

Jo diria que t'ho havia explicat,
però no t'amoïnis, ho puc tornar
a relatar.
Era una nit humida i tendra,
como només són les nits quan
s'encen la torxa de la vida
fregant el pal de la il·lusió.
Va arribar xiulant,
perquè aquest és un país
amb ànima antiga i personalitat
ambigua i no pot entrar qualsevol.
Els llavis el duia pintats
de xarop i la llengua plena
d'espines.
Estava molt cansada de caminar
però tenia un missatge per nosaltres:
escolteu-me bé, va dir mentre
seia a una cadira esmorteïda.
L'invasor avança tèrbol pel camí
nu del mar i quan arribi
una onada gegant es menjarà
la costa, llavors les bèsties
marines s'apoderaran de la terra.
I va tancar els ulls, exhausta.
La vam recollir i, com ja saps,
em vaig enamorar d'ella.
Totes les nits humides i tendres
sortia a la barana per veure
el que havia d'arribar i mai no arribava.
Us juro que és veritat,
deia al principi; després, amb el temps,
va aprendre a callar i a viure sense por.
Un dia va callar tant que es va morir
i en canal se'm va obrir el pit,
entraren a dins cucs de llum i una gran
serp se'm menjà el cor. Tot em feia mal,
també la teva mirada innocent.
Quan varen arribar les bèsties,
la casa era ja molt forta;
s'uniren tots els mariners i els soldats
i la batalla va caure del nostre cantó.
Cadàvers plens de sang roja s'escamparen
per tot el país, la gent guardava la carn
i rematava els que agonitzaven sense
preguntar'ls-hi ni tan sols el nom.
Les bèsties són bèsties,
se sentia dir.
Després tot va tornar a ser trist,
gris com la boira del matí;
la bruma ens envoltà durant anys
i el fantasma de la teva mare
xiula a les matinades
però per molt que la crido
mai no torna a casa, fill.

No hay comentarios: