el deute amb la dona de cara esquerdada

dona de cara esquerdada,
como t'ha passat el temps
per la nina dels teus ulls,
amb aquests cabells grocs com arrels
cap als núvols del pensament

ja no ets la dona que recordo
però t'assembles molt, com si fossis
una radiografia d'allò que la malaltia
ha volgut conservar a pesar
de la seva luxuria destructora

és ben difícil que tornem a trobar-nos,
ho sé

jo continuo amb les meves lletres
i les meves llums, però més mesurades,
ara només un cop cada cinc anys,
i malgrat els pronòstics,
tinc l'esperança de ser normal en una altra vida

no hi ha res més a dir,
només ha estat un vague record
que m'ha portat com un llampec la televisió
en aquest dia internacional de la poesia

ja veus, un dia em vas fer de mare
i em vas protegir
i jo encara em penso que tinc un deute