El destí és un bufó

Quantes vegades he tornat
al xiringuito de la platja
on aquell matí d'estiu
ens vam mirar amb aquella
profunditat pròpia de la innocència
que suggereix un veritable encontre

Ja sé que és estúpid enamorar-se
d'una mirada
més encara quan aquesta mirada
pertany al passat i ni tan sols té nom

Però què vols que et digui,
la vellesa ens fa petits
i poca cosa queda ja que em recordi
el que vaig ser

I aquella mirada és potser
l'últim alè de joventut
que conserva el mar i jo mateix

Per si un cas tu també tornes
-recordo la intensitat i crec que vas
sentir el mateix que jo-
he deixat una nota al cambrer

Han passat moltes coses des de llavors.
M'he casat, he tingut fills, nets
i una bona dona que m'ha estimat
com la realitat mana.
També he patit, déu ni do, però ara
tot queda lluny excepte la teva mirada.

No sé quan de temps podré
continuar baixant a la platja,
ja les cames em fan una mica de mal
i camino molt lentament, amb el bastó
i l'ajuda del meu esperit que encara
té la força que a mi em falta

Tornar a mirar-te
perquè la mirada és l'única cosa
que no envelleix.

Després, qui sap,
potser una onada feliç
o algú fent un castell a la sorra
que la marea esborri
d'una gran llametada
perquè el destí no deixa
de ser un bufó amb ganes
de fer riure