Mai més a l'ombra

Has viscut emparada
a l'ombra de les històries paral·leles,
i ha estat culpa meva.

Hauries d'ésser protagonista
de la línia que batega el meu cor
cada cop que es troba
amb una d'aquelles dones
que tallen l'alè
i fan créixer les flors.

Tu, l'àngel que parla
l'idioma dels fars.

germanes de destí

el soroll de la tele
no aconsegueix destruir
la soledat de les meves mans
no és que siguin buides
són carregades del sentit
de la unitat
per sobre de la multitud que dia rere dia
es mou en cercles per aquesta ciutat
tan meva con teva
nostra, tal com la vam desitjar

no sé si ens trobarem
el futur té molt de somni
potser mai em vegi a la teva mirada
que se'm va quedar clavada
com una arrel de sequoia
endinsant-se a la terra roja
de la meva innocència

qui sap qui som
ni tu ni jo tenim pistes
dels éssers que a vegades
ens habiten
prou en tenim amb el que
creiem que som

però si un dia puc dir-te
hola sense culpa ni pena
hi haurà estat el moment
gloriós de l'aigua
que baixa neta pel lacrimal
dels meus ulls

i creuaré el carrer
com si sempre haguéssim estat
germanes de destí

aspiració de poeta

necessito escriure de les coses
que no existeixen
ho pots entendre?
la sublimació dels instants
la idealització d'una mirada
l'infinit d'allò que només s'imagina
és això el que fa que els dies
siguin perfectes
després ja em desperto, no et pensis
i ho veig tot sense les ulleres
de la mentida
i també m'agrada
perquè es tracta de la vida
però una cosa sense l'altra
faria malbé la meva aspiració
de poeta

organitzant la teva absència

des de primera hora del matí
fins a l'última de la nit
organitzo la teva absència
perquè no em faci mal
de tant en tant em ve
una mirada o una rialla
a traició que et fan real
davant meu
però em poso ferma
i les guardo a la llibreta
dels poemes que mai veuràs.
jo sé que no existeixes
i que ets tan normal
com qualsevol
però si no et miro a travès
del mirall de les coses boniques
les hores de pedra no s'esmicolen
i tot pesa com el mur
que separa el teu perfil
del bes que mai et donaré

jo sé

jo sé que l'amor vindrà
en forma de realitat
amb els ulls oberts
per la sorpresa i el cor
bategant molt de presa
serà com un girar-se
i gairebé xocar-se
a la velocitat de la llum
però sense parts que difondre
sense policia arbitrant
l'accident
només un murmuri d'aigua
que baixa netejant les mans
cansades d'aplaudir
amors de ficció

Somni lluint a l'infinit

una vegada vaig somiar
que tu i jo fèim l'amor
d'una manera poderosa
com menjant la poma
del pecat original
i ara amb la tremolor
d'allò que es fingit
i que només és rèplica
a sobre d'un paper
el que vull és que tot surti
bé, molt bé per ser exactes,
i és que m'he posat
definitivament del costat
de la ficció;
i seguiré somiant, no passa res
perquè els somnis llueixen
a l'infinit
com el meu somriure espera
el beneplàcit del públic

Col.locar les coses

- No s'ha de perdonar, vas dir.
- Vols dir que no perdonaries una infidelitat? Vaig insistir jo.
- No, ja no.
I em vaig quedar bocabadada mirant-te en la teva convicció.
Vaig veure en tu la dona que més m'agrada en aquest món.
- L'important és saber col.locar-ho. I si col.locant això no pots, doncs res, fora.
I ahir a la nit tornava a casa col.locant coses perquè a mi un dia ja em van perdonar
i la que no em perdonava era jo.
- Quin dia més important, va dir l'Albert
- Sí, vaig contestar satisfeta jo.