El punyal de l'endemà

Aquesta xafogor solitària
que remuga dins del meu estòmag
buit, encallat en una època
on nedàvem nus i la platja
era refugi de paraules lliures,
no té el misteri que necessito
per sortir al carrer,
per llevar-me al matí,
per veure tot amb la clarividència
de les mans del cec.

Plou a la terrassa
com si plogués al meu cervell;
l'aigua tèrbola del terra
fa un petit riu fins a la claveguera
per esborrar totes les restes
dels cadàvers d'aquelles paraules lliures
que ha desat el desamor de tants
dies en companyia llunyana.

I avui enyoro la deficiència
que teníem quan ens besàvem
en l'oblit qüotidià.

La meva mirada lívida
respon a les imatges imbatibles
que un dia regnaren a dalt de tot
de ma literatura, aquella que llavors
era vida, era mar, era riu visionari.

I en primer pla aquest remolí
intractable de soledat
apunyalant l'endemà.