Una estatua recorda

Al vespre vaig veure caure
un munt de paraules com estrelles.
Deien cel, paradís, infern, escriure,
inventar, córrer,
deien tantes coses que no vaig veure
la paraula 'tu'.
Perquè t'havies fos amb la caligrafia
absurda que té la pluja quan esborra
els records.
Perquè per molt que tractava d'inventar-te
només aconseguia dibuixar una nina
sense ànima, preparada per respondre
no sé què preguntes miserables
després de tant de temps.
I vaig tancar els ulls per deixar-te
morir en les últimes gotes
que digueren el teu nom.
No el vaig veure i no calia,
la carícia del vent fred retenia
les teves vocals en xocar
contra el meu cor de pedra.
Jo, una estatua que recorda
plantada al mig d'una plaça
per on ja no passen turistes
a donar de menjar als coloms.
Us ho puc ben jurar,
vaig veure caure
un munt de paraules com estrelles.