He perdut el rastre dels teus dies

Va haver-hi un temps
en que la meva inspiració
no tenia por dels somnis.
Com un gat totpoderós
sortia al carrer i mirava
de dalt a baix els edificis
mentre pensava,
algun dia seràs meva.
Després va passar el temps
amb les seves cireretes
enganyoses, van venir
d'altres amors
i algun que altre cop
de barcos en alta mar
que en deixaren una cicatriu
al pit, de quan em varen
intervenir el cor perquè
el perdia.
Ara, veig maduixes al terra
i sento que la ciutat
és un poc meva,
a penes escric poemes
desafiants però miro
de posar-me mitges
quan l'ocasió ho requereix.

He perdut el rastre dels teus
dies i quan hi penso només
és per dir-me que tot
millor així, amb aquests kilos
de més i aquest somriure
satisfet per saber aceptar
això que als diaris en diuen
realitat.